“Fins que no facis conscient l’inconscient, aquest dirigirà la teva vida i tu li diràs destí.” (Carl Gustav Jung)
MAIG 2017 GIDONA
Aproximadament el 95% del cervell és el que anomenem inconscient i el 5% restant és el conscient. És curiós que vivim la vida pensant que la realitat és tal com la percebem i que ho controlem gairebé tot. Això precisament és el que ens acaba confonent i creant conflictes. Just allò que se’ns escapa del control perquè no sabem o no ho podem gestionar és el que ens fa por, ens estressa i ens fa patir. Evidentment ens pot arribar a limitar o bloquejar a l’hora d’emprendre accions, o fer-nos decidir precipitadament. Per tant, la por ens condiciona la manera com ens enfrontem a determinades situacions.
El cervell “automàtic” (l’inconscient) és qui vetlla per a la nostra supervivència a cada instant.
Aquesta part del cervell funciona com un superordinador molt potent que fa complexes operacions i processa milions d’impulsos nerviosos. Rep la información interna del cos, la información externa que ve dels sentits i també la que ve del pensament. Constantment grava, processa, reprodueix, programa, i executa ordres a velocitats molt elevades. Però no jutja, és un ordinador!
Per mantenir-nos vius, a més de regular les funcions vitals i l’eficiència energètica interna del cos, ha de vetllar per la nostra seguretat respecte a l’entorn.
Què és la por?, d’on ve?
La por és una emoció primària (com la ira, l’alegria, la tristesa, el fàstic o la sorpresa) que sorgeix de manera automàtica davant de determinats esdeveniments que ens alteren. I cadascuna té la seva funció de fer-nos accionar d’una manera.
La por, en concret, és un señal d’alerta, i s’activa per la percepció de dany físic o psíquic. Ens anticipa una amenaça o un perill imminent. La causa pot ser qualsevol estímul que la persona consideri amenaçant, o l’absència d’allò que li proporciona seguretat.
Per protegir-nos i solucionar-ho, el cervell activa de manera automática canvis orgànics (fisiològics i endocrins) per predisposar-nos a fugir, o segons com a defensar-nos. També és així com funcionen els animals a la natura o com ho feien els homes de les cavernes, davant d’un depredador. És pura biologia!
Biològicament nosaltres funcionem igual, tant davant de situacions reals de perill que provenen de l’entorn com davant de circumstàncies concretes que ens espanten, estressen i desestabilitzen emocionalment. Tant si estem en perill real com si no, el nostre cervell activa els mateixos canvas orgànics. Aleshores, el problema rau en com percep i viu cadascú una determinada situació. Aquesta percepció subjectiva l’hem anat construint amb tot que hem après i experimentat al llarg de la nostra vida, fins i tot del que ha succeït a l’embaràs i el part, més la informació familiar que portem en la genètica.
Si no solucionem el conflicte que ens crea la por o l’estrès negatiu, i es va repetint o persisteix, deixa de ser una emoció puntual natural i es converteix en un estat d’ànim, o de vegades en un estrès permanent. Llavors és quan ens desvalorem, ens bloquegem, podem emmalaltir o fins i tot adoptar inconscientment conductes que ens perjudiquen a nosaltres mateixos o als altres.
Primer de tot cal prendre consciencia del que falla, observar quan ens passa, des de quan i davant de quines situacions concretes. Sovint, però, no sabem ni què és exactament, o sí, però no ho sabem canviar ni resoldre, perquè funcionem amb els mateixos circuits o programes automàtics de sempre.
Aleshores, cal fer un treball personal per crear un canvi de percepció, de creença, i un nou patró de pensament i conducta. Es tracta de desaprendre el patró que ens limita per reaprendre’n un de positiu que ens potenciï i que perduri. I això és possible perquè el cervell és plàstic, no rígid; té la capacitat de crear noves neurones i nous circuits neuronals, nous programes.
Avui en dia hi ha diverses metodologies molt bones que ens poden ajudar a fer aquests canvis, i estan a l’abast de tothom. Us animo a buscar un acompanyament professional, si us cal. No val la pena patir ni anar esperant per fer un pas endavant.
Artículo publicat a la revista Gidona de maig 2017.
