Va passant el temps, i cada vegada tinc la sensació que va més ràpid. No sé vosaltres, però jo em vaig passar gran part de la meva vida corrent d’un costat a l’altre, estressada i amb sensació de que no em donava la vida. I per descomptat omplint buits amb activitats i el que fes falta, de manera que la meva vida fos productiva i tingués sentit. Per sort, ja no. He d’admetre que la frenada costa més com més velocitat portes. Em va costar bastant.
Hem desaprès a deixar un espai vital per estar amb nosaltres mateixos, simplement sent. Pensem que si parem i fem “res” no som productius, quan en realitat estem fent molt. Ens omplim d’activitats i ens relacionem a tota hora, i està molt bé, sempre i quan ens reservem un espai de connexió per aserenar-nos, per estar i gaudir amb nosaltres mateixos.
Estar sempre mirant cap a fora ens porta sovint a perdre’ns. És en aquests moments quan toca SER, més que FER. Aturar-se és la clau. I és en aquest silenci interior quan podem observar-nos sense jutjar-nos, i ser capaços d’adonar-nos del que és realment important i del que no ho és. Podem escoltar el nostre diàleg intern, prendre distància i recol·locar-nos, sortir del bucle. No som els nostres pensaments.
Ser un mer observador del que pensa la nostra ment, i del que sent el nostre cos, sense jutjar-lo, ens permet veure’ns i veure-ho tot amb uns altres ulls. És una forma d’ajudar-nos a deixar de sentir-nos víctimes o culpables del que ens passa, va passar, o temem que passi. I és una forma d’aprendre a portar les regnes de la nostra vida de manera conscient i responsable. Llavors la felicitat no estarà sols a fora, sinó també dins teu. I aquesta és la profunda que roman.
Aviso que les escales es pugen de graó en graó, els ascensors no valen per a aquest aprenentatge.
Us deixo un parell d’excel·lents frases per acomiadar aquest post d’avui. Feliç setmana!
“El veritable viatge de descobriment no consisteix a buscar nous camins, sinó a tenir nous ulls” Marcel Proust
“La meva vida ha estat plena de terribles desgràcies, la majoria de les quals mai van succeir”. Michel de Montaigne